Aquest viatge naix arrel d'un sopar en un altre viatge en bici...
Farà uns cinc anys que vaig començar a vore la bici com un mitjà de transport alternatiu al cotxe. Abans, crec que no havia pujat en bici des de la comunió... però ves per on que vaig redescobrir aquest mitjà de transport de nou i ahí estem, desitjant poder juntar uns dies i escapar-me en la bici.
En una d'eixes eixides al mes d'abril, concretament en un hostal a Aiora, i animats per unes copes de vi (feia molt de fred i clar, calia enxufar la calefacció interna) varem decidir anar-nos-en a Eslovènia amb la bici a l'agost.
Per què Eslovènia?
Per què sí, pel vi, pel consell d'un bon amic que havia estat, per distingir finalment entre Eslovàquia i Eslovènia, per anar en bici a l'estranger... per moltes raons que varen fer que només arribàrem a casa, comprovàrem la possibilitat d'arribar des de València fins a Eslovènia. Com no, Ryanair ens donava la possibilitat d'apropar-nos a Trieste, a la zona fronterera amb Eslovènia, perfecte per començar el viatge.
Compràrem el bitllet d'avió per a nosaltres, en total 6 viatgers, majoria femenina. Les bicicletes no varen volar en aquesta ocasió, varem buscar (per recomanació d'una amiga) una empresa externa. Ens pareixia més còmode que dur-la amb l'avió.
Fins que començà el viatge passaren uns quants mesos de preparatius per al viatge: recerca de informació, mapes, gps, material per a la bici, etc. Cada vegada més entusiasmats perquè arribara l'hora d'eixir cap a Eslovènia.
captura de pantalla de la ruta prevista a fer per Eslovènia
L'allotjament varem pensar fer-lo sempre en càmpings, calia dur la tenda de campanya però això ens donava més autonomia i abaratia els costos del viatge. Així és que amb la bici, també devia anar la tenda, el sac, l'estoreta, material de recanvi per a la bici i un caixonet de plàstic per dur-lo al darrere, damunt de les alforges. Aquest caixò, copiat dels llauradors valencians que porten al gos i l'aixada en la moto, ens permet ampliar la càrrega que duguem a les bicis ja que ahí solem portar el menjar, l'aigua i qualsevol cosa que ens puga fer falta al llarg del dia ja que és més fàcil de trobar que a l'alforja.
la meua bici carregada per eixir
Això sí, aquesta intendència del caixò realment afig prou més pes a la bici i sol fer que es plante de davant si puges alguna costera empinada. Després d'aquest viatge varem arribar a la conclusió de forma majoritària que el caixò-llaurador és interessant en viatges curts, si passa de més de 10 dies i amb pluja, no és una opció massa encertada del tot.
I finalment va arribar el mes d'agost i amb ell el nostre viatge.
Les bicis eixiren davant, una empresa de transport s'encarregà de dur-nos-les al lloc escollit, l'Hotel Major, al costat de l'aeroport de Ronchi dei Legionari, Itàlia. Aquest és on vola Ryanair, l'aeroport de Trieste però que en realitat està a 45km aproximadament d'aquesta ciutat.
Cada bici anava dins d'una caixa de cartró, desmontada casi completament: vaig llevar les dues rodes (no les vaig desunflar perquè duien un líquid anti-punxades), el selló, els dos pedals i el manillar. Amb la bici anava també la tenda, el sac, l'estoreta, les ferramentes, el caixò de plàstic i les brides.
Després de patir prou, varem aconseguir clavar les 6 bicicletes dins de les respectives caixes i una de les dues alforges de cadascú, en una altra caixa. Com que Ryanair sols deixa pujar un bulto per persona a l'avió, varem contratar dues caixes per a dur les alforges junt amb les bicis.
Així quedà l'aspecte dels nostres animals empaquetats:
A l'endemà, un camionet d'una empresa de transports s'enduia les nostres bicis cap a l'hotel a Ronchi dei Legionari, per a elles començava l'odissea. Nosaltres ens afegiríem al cap de huit dies. Per a saber com quedà el transport de les bicis, vos convide a entrar en el següent foro:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada